** - - sOLUcIONs ExErCiSiS ( B ) - -**

El modernisme

És difícil fixar els límits del modernisme. Se solen proposar aquestes dates:
· com a data d’inici, el 1881 (quan apareix L’Avenç velografiat) o el 1888 (any de
l’Exposició Universal);
· com a data d’acabament, el 1906 (l’any en què Eugeni d’Ors, clarament noucentista,
comença a publicar el Glosari) o el 1911 (per la mort de Joan Maragall).
El modernisme té dues etapes, el límit de les quals es troba en el canvi de segle: la combativa i
la d’acceptació social. També es poden distingir dues postures bàsiques: l’esteticista (que té
l’obra primerenca de Santiago Rusiñol) i la regeneracionista

Rusiñol, modernista?

Els primers escrits de Rusiñol tenen un to d’humor vuitcentista de caràcter costumista, to que
no abandonarà mai del tot i al qual retornarà amb força al final de la seva vida.
A partir del seu primer viatge a París i durant l’època sitgetana assistim a l’absorció del
simbolisme per part de Rusiñol. És l’època de les proses poètiques d’Oracions (1987) i de Fulls
de la vida (1898) i de la trilogia de les peces teatrals simbolistes –El jardí abandonat, L’alegria
que passa i Cigales i formigues–, entre d’altres obres de to molt diferent.
L’alegria que passa, el primer gran èxit de Rusiñol, aglutina totes les tendències del
modernisme (sense abandonar del tot el costumisme vuicentista). Respon a l’intent de crear
teatre líric –per tant, l’Art Total– català, amb clara voluntat la regeneracionista (contra el
género chico i el flamenquisme), però de contingut esteticista (simbolista per la concepció
simbòlica dels personatges i decadentista per la visió del món que se’n desprèn).
Al tombant de segle, Rusiñol gaudeix d’una gran popularitat. Abandona les propostes
esteticistes i es decanta cap a altres solucions. Escriu peces satíriques, obres de to més realista
–amb l’inevitable regust costumista–, alguna d’escadussera de ressò regeneracionista com la
de tema antimilitarista L’Hèroe i, finalment, cau en el costumisme sense pal·liatius.
L’obra més coneguda de Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, implica el capgirament de les
propostes de la primera etapa. Ja no hi ha enfrontament entre l’Artista i la societat que l’aïlla,
sinó que l’autor propugna el pacte entre els dos pols del binomi. Aquesta fuga no implica pas un
atansament al noucentisme, corrent que Rusiñol sempre va mirar amb prevenció.