*..... MErCè RoDoReDa.....*

--------- biografia-------

Mercè Rodoreda, filla única d'un matrimoni amant de les lletres, la seva infantesa va estar marcada per la figura del seu avi matern, Pere Gurguí, que li va inculcar un profund sentiment catalanista que la va acompanyar durant la resta de la seva vida. El 1928, i amb només 20 anys, es va casar amb el seu oncle, Joan Gurguí, catorze anys més gran que ella; amb qui va tenir el seu únic fill, Jordi, el 1929.
El seu matrimoni va ser un fracàs. Rodoreda va buscar una vàlvula d'escapament que li permetés fugir d'una vida massa monòtona. Aquest escapament el va trobar a la literatura. Va començar col·laborant amb diverses publicacions com La Veu de Catalunya, La Publicitat o Mirador. Va escriure també quatre novel·les que anys més tard va refusar ja que les considerava fruit de la seva inexperiència. Només va salvar-ne Aloma (1937). Tot i això la va reescriure l'any 1969 convertint-la en una obra completament diferent.L'any 1972 va tornar a Catalunya, després de la mort del seu amant a Viena.Finalment, Mercè Rodoreda va morir a Girona víctima d'un càncer l'any 1983. Per voluntat pròpia, fou enterrada al cementiri de Romanyà de la Selva.

------- ETAPES --------

La narrativa de mercè Rodoreda es divideix en tres etapes:

- Etapa de joventut
- Etapa de maduresa
- Etapa de vellesa

------- ObreS --------

Obres mès relevants:

Aloma (1938)
Vint-i-dos contes (1958)
La plaça del diamant (1962)
El carrer de les camèlies (1966)
Jardí vora el mar (1967)
La meva Cristina i altres contes (1967)
Mirall Trencat (1974)
Semblava de seda i altres contes (1978)
Viatges i flors (1980)
Quanta, quanta guerra... (1980)
La mort i la primavera (pòstuma, 1986)
Isabel i Maria (pòstuma, 1991)

------- LA PLAÇA DEL DIAMANT ---------



RESUM DE L'OBRA:

La història es desenvolupa a Barcelona, on Natàlia, una noia tímida i ingènua, va conèixer en una nit en el ball de la plaça del Diamant en Quimet, gràcies a la seva amiga Julieta que li va proposar anar-hi. Colometa, que era com li deia en en Quimet, va deixar el seu treball a la pastisseria i al seu promès, que s'anomenava Pere, per a casar-se amb en Quimet. Amb ell va tindre dos fills: un era l'Antoni i l'altre la Rita. En Quimet tenia una botiga on treballava de fuster, però no li va anar bé, i la Colometa es va posar a treballar en una casa.
Quan va començar la Guerra Civil Espanyola, el Quimet va haver d'anar a lluitar al front, i per causa de la situació que es vivia aleshores, la Colometa va perdre el treball i per a mantenir la seva família va haver de vendre totes les seves pertenences. Aviat la Colometa es va quedar sense diners o no tenia ni per menjar, per això, i després de patir molt rera la mort del seu Quimet, va decidir posar fi a la seva vida. Per això, va anar a comprar salfumant a una drogueria, i va ser allí on va conèixer a l'Antoni. Ell li va oferir l'oportunitat de treballar per a ell, i ella acceptà.
Passà el temps i l'Antoni li va demanar que es casés amb ella, segons ell per tenir alguna companyia perquè ell era un home que en la guerra havia estat ferit i no podia tenir relacions sexuals. Ella, com que veia que no tenia res, acceptà i es va convertir en la seva dona. L'Antoni era un home molt més comprensiu que en Quimet i un bon pare pels seus fills.
Al final, en Toni (el fill de la Natàlia) s'havia convertit en soldat, però va poder vindre a la cerimonia de casament de la seva germana Rita amb el cap del bar del barri, que li deien Vicenç. Amb aquesta cerimonia acaba l'obra amb la Natàlia i l'Antoni pensatius a casa seva després de la festa...

---<< OBRES DE MONSERRAT ROIG >>----

El temps de les cireres

El temps de les cireres és una novel·la centrada en un personatge, Natàlia -fil conductor del relat-, que retorna a Barcelona i més concretament al barri de l'Eixample, després d'haver viscut dotze anys a l'estranger, amb la intenció de reconstruir el que ha passat en el clos familiar, mentre ha estat absent, exiliada. El temps d'aquest exili és marcat per dues dates significatives: les execucions de Grimau i de Puig Antich. Natàlia, que es presenta com un personatge alienat i frustrat, efectua una indagació, la qual ens mena a conèixer les dones de la família Calvet i Miralpeix. Des de l'inici fins al final de la novel·la trancorre una setmana, durant la qual es fa present a Natàlia, el passat i el present de la seva família: el de tres generacions. L'esquema triat, la saga familiar, és propi de la novel·la realista. L'autora, a l'hora de descriure els personatges, ho fa a partir de les seves cases i de l'espai de la ciutat on es troben. La generació més antiga i la més mancada de recursos viu a l'Eixample, mentre que les capes que s'han enriquit habiten a la part alta de la ciutat; així, quan ella arriba, va a viure al pis de la seva tia, situat al carrer del Bruc; l'Harmonia, antiga mestra de la protagonista, viu en un petit àtic de la Diagonal, mentre que el seu germà viu en un dúplex al carrer Santaló i els pares de Sílvia han deixat el carrer Aribau per anar a viure a Pedralbes, és a dir, a la part alta de la ciutat. L'estil assoleix una forta expressivitat i versemblaça, fruit d'una hàbil combinació entre la descripciói el diàleg.

Ramona, adéu

Ramona adéu té com a protagonistes tres dones barcelonines d'una mateixa família -ávia, mare, filla-, que porten un mateix nom, Ramona. Les dues primeres estimen amb passió la Barcelona que les envolta, mentre que Mundeta, la darrera component de la saga, viu en una Barcelona en franca decadència. Al llibre, hi ha tres Barcelones, i tres sentiments diferents enfront la ciutat. Per un diari amb data concreta- sabem que la primera Ramona viu al barri de Gràcia, quan era encara un poble que no formava part de la ciutat; i ens, assabentem, també, de la inauguració del primer tramvia elèctric, de la guerra de les colònies i dels seus problemes, de la integració del barri a la ciutat ... ; però sobretot coneixen el profund amor d'aquest personatge per la seva ciutat, un amor que farà que, a París, s'enyori profundament. En canvi, per a Mundeta, per la universitària que viu en plena època franquista, Barcelona és, ja, una ciutat decadent que conserva únicament alguns espais interessants -aquells més antics, que tenen com a centre la Rambla-, però que el pas del temps ha degradat; és, sobretot, sota la dictadura, una ciutat opressora de la qual Mundeta vol escapar.

L'òpera quotidiana

L'òpera quotidiana ens narra la història del senyor Horaci Duc un carnisser retirat, tímid, decebut i nacionalista, que s'hostatja a casa de la senyora Patrícia Miralpeix una velleta que sap escoltar i a la qual explica la història de la seva vida i, especialment, la relació amb Maria, la seva dona. L'altra història que corre paral·lela a l'anterior, és la de la senyora Altafulla, personatge que viu refugiat en un passat decadent i romàntic; la confident de les seves fantasies és Mari Cruz, la minyona, una noieta castellana que recerca la seva identitat. En un moment determinat convergiran les dues històries: la Mari Cruz va a fer feines un cop per setmana a casa de la senyora Miralpeix on coneixerà el senyor Duc amb el qual viurà una història d'amor. L'obra s'estructura com una òpera, una de les fórmules de moda més utilitzades en la narrativa europea dels vuitanta. Cal fer esment de l'aparició de personatges propis del món novel·lístic de l'autora: Natàlia, Gonçal Rodés o la mateixa senyora Miralpeix. La divisió de la novel?la és dissenyada com si fos una òpera: "L'obertura de la senyora Patrícia Miralpeix", "Primera part (duets, cavatines, recitatius)", "Intermezzo", "Segona part (duets, àries, cavatines i recitatius)" i "El cor". L'escenari on transcorre la major part de l'accióés la ciutat de Barcelona. Pel que fa a la veu narrativa, l'autora ens fa arribar per boca de cada personatge la seva pròpia història. Al llarg de tota l'obra l'autora combina l'humor i la ironia.

La veu melodiosa

La veu melodiosa relata la història d'Espardenya, un nen nascut durant la guerra que coneixerà no els seus pares; serà educat sota la tutela del seu avi, el senyor Malagelada, que no el deixarà sortir de casa perquè creu que el món exterior no és l'adient per al seu nét. Així, serà criat per DolorsLetícia fins als sis anys i, posteriorment, per un reguitzell de personatges que li ensenyaran les més diverses matèries. El senyor Malagelada construïrà la vida del nét a partir de la idea que el món és bell i la humanitat meravellosa. Quan sortirà a l'exterior coneixerà el món real i haurà de descobrir tot allò que li amagaren de petit. Aquesta descoberta tindrà lloc en el marc d'una universitat polititzada, per l'època en què situa l'acció la narradora. L'obra s'estructura en quatre parts i un epíleg. El marc de l'acció torna a ser la ciutat de Barcelona, una de les constants en la narrativa de Montserrat Roig. La veu narrativa a la primera part és representada per un narrador omniscient i a la resta de l'obra és endògena en tercera persona.

escena > 9 <

... tot seguit el que ningú s'esperava va succeir: la caputxeta va anar cap al llop i li va donar un cop de peu tant fort tan fort que el llop va caure de sobte a terra. De seguida la caputxeta aprofitant que el llop va caure a terra va agafar-li el ganivet i el va amenaçar amb el ganivet al coll. El llop espantant va quedar-se immóbil a terra . De seguida la caputxeta va trucar al mossos d'esquadra amb el seu telèfon d'ultima generació. Però com que trigaven molt, perquè estaven posant multes al mercat municipal. Aleshores va aparèixer un caçador que hi havia per allà. Va treure la seva escopeta i li va donar un tret que va va morir de sobte. I la l'àvia de la caputxeta es va enamorar a 1º vista del caçador. Desde llavors l'àvia i el caçador van viure una autèntica història d'amor...

** - - sOLUcIONs ExErCiSiS ( B ) - -**

El modernisme

És difícil fixar els límits del modernisme. Se solen proposar aquestes dates:
· com a data d’inici, el 1881 (quan apareix L’Avenç velografiat) o el 1888 (any de
l’Exposició Universal);
· com a data d’acabament, el 1906 (l’any en què Eugeni d’Ors, clarament noucentista,
comença a publicar el Glosari) o el 1911 (per la mort de Joan Maragall).
El modernisme té dues etapes, el límit de les quals es troba en el canvi de segle: la combativa i
la d’acceptació social. També es poden distingir dues postures bàsiques: l’esteticista (que té
l’obra primerenca de Santiago Rusiñol) i la regeneracionista

Rusiñol, modernista?

Els primers escrits de Rusiñol tenen un to d’humor vuitcentista de caràcter costumista, to que
no abandonarà mai del tot i al qual retornarà amb força al final de la seva vida.
A partir del seu primer viatge a París i durant l’època sitgetana assistim a l’absorció del
simbolisme per part de Rusiñol. És l’època de les proses poètiques d’Oracions (1987) i de Fulls
de la vida (1898) i de la trilogia de les peces teatrals simbolistes –El jardí abandonat, L’alegria
que passa i Cigales i formigues–, entre d’altres obres de to molt diferent.
L’alegria que passa, el primer gran èxit de Rusiñol, aglutina totes les tendències del
modernisme (sense abandonar del tot el costumisme vuicentista). Respon a l’intent de crear
teatre líric –per tant, l’Art Total– català, amb clara voluntat la regeneracionista (contra el
género chico i el flamenquisme), però de contingut esteticista (simbolista per la concepció
simbòlica dels personatges i decadentista per la visió del món que se’n desprèn).
Al tombant de segle, Rusiñol gaudeix d’una gran popularitat. Abandona les propostes
esteticistes i es decanta cap a altres solucions. Escriu peces satíriques, obres de to més realista
–amb l’inevitable regust costumista–, alguna d’escadussera de ressò regeneracionista com la
de tema antimilitarista L’Hèroe i, finalment, cau en el costumisme sense pal·liatius.
L’obra més coneguda de Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, implica el capgirament de les
propostes de la primera etapa. Ja no hi ha enfrontament entre l’Artista i la societat que l’aïlla,
sinó que l’autor propugna el pacte entre els dos pols del binomi. Aquesta fuga no implica pas un
atansament al noucentisme, corrent que Rusiñol sempre va mirar amb prevenció.

** - - SolucIOnS eXerCIsIs ( A ) - -**

>>solucions<<
1: D
2: C
3: E
4: B
5: A

*** ºº- - eXerCiSiS mOdERnIsME - -ºº ***

Exercicis sobre el Modernisme

A) Relacioneu els conceptes següents (tendències dins el modernisme) amb la seva explicació:

1.Art Total	A)Tendència dins el modernisme que pretén crear un món de bellesa ideal, especialment a través d’una actitud de pessimisme vital, de la recreació de la mort, de runes, etc.
2.esteticisme	B)Tendència dins el modernisme segons la qual l’artista ha de suggerir sentiments i estats d’ànim mitjançant símbols.
3.regeneracionisme	C)Una de les dues postures bàsiques dins el modernisme: l’art té valor per ell mateix (no cal que representi la realitat), els artistes creen bellesa i no cal que transformin la societat.
4.simbolisme	D)Desdibuixament dels límits de les disciplines artístiques (com passa a l’òpera, en què hi ha teatre, música, pintura, etc.).
5.decadentisme	E)Postura (dins el modernisme) oposada a l’esteticisme, ja que els seguidors consideren que l’art ha de tenir un valor social.

B) Completeu el text que teniu a continuació (sobre el modernisme i l’evolució de l’obra de Rusiñol),afegint-hi els mots següents (els adjectius, si cal, en plural), dels quals us indiquem el nombre de vegades que apareixen:costumisme (2), costumista (2), decadentista (1), esteticista (3), modernisme (3), noucentista (1), noucentista (1), realista (1), regeneracionista (3), simbolisme (1), simbolista (2).

El modernisme

És difícil fixar els límits del ________________. Se solen proposar aquestes dates:

· com a data d’inici, el 1881 (quan apareix L’Avenç velografiat) o el 1888 (any de l’Exposició Universal);

· com a data d’acabament, el 1906 (l’any en què Eugeni d’Ors, clarament ________________, comença a publicar el Glosari) o el 1911 (per la mort de Joan Maragall).

El ________________ té dues etapes, el límit de les quals es troba en el canvi de segle: la combativa i la d’acceptació social. També es poden distingir dues postures bàsiques: l’________________ (que té l’obra primerenca de Santiago Rusiñol) i la ________________.

Rusiñol, modernista?

Els primers escrits de Rusiñol tenen un to d’humor vuitcentista de caràcter ________________, to que no abandonarà mai del tot i al qual retornarà amb força al final de la seva vida.

A partir del seu primer viatge a París i durant l’època sitgetana assistim a l’absorció del ________________ per part de Rusiñol. És l’època de les proses poètiques d’Oracions (1987) i de Fulls de la vida (1898) i de la trilogia de les peces teatrals ________________ –El jardí abandonat, L’alegria que passa i Cigales i formigues–, entre d’altres obres de to molt diferent.

L’alegria que passa, el primer gran èxit de Rusiñol, aglutina totes les tendències del ________________ (sense abandonar del tot el ________________ vuicentista). Respon a l’intent de crear teatre líric –per tant, l’Art Total– català, amb clara voluntat ________________ (contra el género chico i el flamenquisme), però de contingut ________________ (________________ per la concepció simbòlica dels personatges i ________________ per la visió del món que se’n desprèn).

Al tombant de segle, Rusiñol gaudeix d’una gran popularitat. Abandona les propostes ________________ i es decanta cap a altres solucions. Escriu peces satíriques, obres de to més ________________ –amb l’inevitable regust ________________–, alguna d’escadussera de ressò ________________ com la de tema antimilitarista L’Hèroe i, finalment, cau en el ________________ sense pal·liatius.

L’obra més coneguda de Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, implica el capgirament de les propostes de la primera etapa. Ja no hi ha enfrontament entre l’Artista i la societat que l’aïlla, sinó que l’autor propugna el pacte entre els dos pols del binomi. Aquesta fuga no implica pas un atansament al ________________, corrent que Rusiñol sempre va mirar amb prevenció.

º-- vicTOr cATaLà --º

biografia





Víctor Català (l'Escala, 1869-1966). Pseudònim de Caterina Albert i Paradís. Filla d'una família de propietaris rurals. Visqué de la renda familiar al seu poble natal fins al 1904, que alternà l'Escala amb Barcelona. De formació autodidacta i dotada de gran sensibilitat, fou, des de petita, una gran lectora. Els coneixements que tenia d'italià i francès li permeteren ampliar les seves lectures. Viatjà per Europa, sobretot per Itàlia, cosa que incrementà la seva cultura. Féu temptatives com a escriptora des de molt jove, però no es donà a conèixer fins el 1898, essent premiada als Jocs Florals d'Olot pel monòleg La infanticida i el poema El llibre nou. Com a poeta publicà El cant dels mesos (1901) i El llibre blanc (1905). Com a autora de teatre escriví peces tràgiques, recollides als volums Quatre monòlegs (1902) i Teatre inèdit (1967). Però on realment excel·lí fou en el terreny de la narrativa. L'any 1902 publicà el primer recull, Drames rurals, sota el pseudònim de Víctor Català, cosa que provocà certa polèmica sobre un tipus de literatura massa crua, que s'agreujà quan es descobrí que sota el pseudònim s'amagava una dona. La seva narrativa es pot dividir cronològicament en tres etapes. La primera abasta els anys 1902 al 1907, durant el quals publicà Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), i la novel·la Solitud (1905). Després dels atacs dels noucentistes contra els modernistes, el 1918 reprèn la seva producció amb la novel·la Un film (3.000 metres), publicada el 1920, La mare Balena (1920), Marines (1928) i Contrallums (1930). La tercera etapa s'inicia després de la superació de la guerra i de la mort de la seva mare, amb Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951). El conjunt de la seva obra narrativa correspon al que s'ha anomenat "naturalismerural" o "ruralisme".

obras.......

solitud.


Solitud (Nou Diccionari 62 de la literatura catalana)
Novel·la de Caterina Albert i Paradís, "Víctor Català". Publicada en fulletons de vuit pàgines setmanals a la revista Joventut des del 19 de març de 1904 fins al 20 d'abril de 1905, tot i que el capítol final està datat al febrer de 1905. Els fulletons, relligats i amb una coberta dissenyada per Josep Triadó, conformen la primera edició, posada a la venda a l'agost de 1905.L'obra se centra en el trasbals interior d'una dona, la Mila, provocat per la insatisfacció de la convivència amb el seu marit, un home gandul i abúlic a qui ha de seguir a contracor per tenir cura d'una ermita en una muntanya solitària i esquerpa. La insatisfacció la porta al desequilibri psíquic i emocional i a la recerca de possibles sortides, mitjançant l'amor, el sentiment maternal i l'emoció estètica que projecta en les relacions amb altres persones. Finalment la pròpia realització li suposa assumir la solitud.Inspirada en un paisatge real, la muntanya ultrapassa la funció de marc per assolir un sentit simbòlic que juntament amb el d'alguns personatges, sobretot el pastor i l'Ànima, és la base del simbolisme que teixeix l'obra. A aquest tret cal sumar-hi un estil ric en imatges i recursos, especialment comparacions i descripcions d'una gran plasticitat, i una llengua viva i expressiva. La llengua és particularitzada amb pluralitat de varietats i registres que diferencien la veu narrativa de la parla dels personatges. És destacable, en aquest sentit, el personatge de Gaietà a qui la parla singularitza com a pastor provinent de les contrades altes del Pirineu i que domina l'art de la paraula.Solitud, l'obra més universal de la narrativa modernista, admet més d'una lectura tal com demostren les interpretacions fetes des de la psicoanàlisi i de la crítica literària feminista. L'èxit d'aquesta novel·la, l'avalen, no solament la bona acceptació de la crítica des de la primera edició fins ara i el premi Fastenrath que obtingué l'any 1909, sinó també les nombroses edicions i les traduccions a set llengües.